IX Gala de la Música de Banda 2011, i ara què?
Com ja varem publicar, el passat 29 d’octubre es va celebrar la IX Gala de la Música de Banda. D’ella n’hem pogut veure alguna ressenya als diaris com per exemple al »dBalear» o a »l’Última Hora». Sens dubte hem d’agrair als diaris que ens facin un racó a les seves pàgines.
Hem de donar l’enhorabona als premiats de la Gala:
 |
| D’esquerra a dreta: Tomeu Servera. Cristòfol Barros i el familiar de Guillem Tomàs. |
- A Tomeu Servera Vicens al premi »Antoni Llompart» a tota una vida dedicada a les Bandes de Música.
- A Cristòfol Barros Vidal al premi »Baltasar Moyà» per la investigació i/o composició musical.
- A Guillem Tomàs Ferretjans a títol pòstum al premi »Rafel Bauzà» a la persona o institució que s’ha destacat pel suport a les Bandes de Música.
També l’enhorabona al concert que realitzà la Banda de Música de la Federació Balear.
Però des del nostre bloc ens agradaria ressaltar el que fou el discurs del president de la Federació de Bandes, Joan Carles Julià.
 |
| Joan Carles Julià |
Sens dubte quasi tots els que varem tenir l’oportunitat d’escoltar el discurs el dia de la Gala varem trobar que va saber reflectir el que passen les bandes de música. Aquí teniu la transcripció integra del discurs. És un poc llarg però val la pena.
Bones tardes a tots,
Benvinguts,
Honorable Vicepresident de cultura i esports Sr. Joan Rotger, batllessa de Petra Caterina Más, Batle de Son Servera i Batle de Llucmajor.
Amics, amigues.
Vull començar donant les gràcies a tots per la vostra assistència a aquesta Gala, que és la nostra cita musical més important des de 2003.
Vull donar les gràcies a l’ajuntament de Petra per cedir-nos el Teatre per fer aquesta Gala.
A la banda de Petra i sobretot a Francisca Capellà per les facilitats que ens ha donat per que tot sortís bé i deixar-nos la sala d’assaig.
Avui vos parl com a president de la Federació Balear de Bandes, però primer que President som músic de Banda.
Aleshores vaig pensar: i si explic des de el meu punt de vista (com a músic) que és ser músic de banda. Possiblement a un lloc com aquest no és necessari ja que imagín que com a tals, com a pares de o simplement com a persones properes a les bandes sabreu de que vos parl.
No és fàcil començar a ser músic. Primer de tot t’has de sentir especialment atret cap a la música, després triar l’instrument que desitges i després començar a fer-lo sonar.
Quan tenia 12 o 13 anys, em varen demanar si volia pertànyer a la banda de música tocant el clarinet ( ni sabia que era una banda ni un clarinet). Jo duia estudiant solfeig des dels 5 anys a ca ses Monges i volia tocar el piano. Vaig començar a fer-ho però a la meva família ens era impossible comprar-ne un.
Aleshores la possibilitat de tocar “un clarinet”, va despertar la meva curiositat i vaig anar a cercar-lo al local de la banda, allà vaig descobrir un món musical més enllà de ca ses monges. Vaig parlar amb un home l’amo en Tomeu i em va dir: “amb aquests llavis que tens el millor instrument per a tu és el clarinet” I a més me’l varen deixar, sense pagar res.
Encara record el moment en que el me va mostrar, va obrir un maletí petit que feia una olor entre humitat i fusta. Ell l’agafà el va muntar i a mi em semblà una flauta amb més botons.
M’explicà com posar sa canya, sa boca a la »boquilla» i… apa a bufar. No va sonar ni per casualitat!!! I després de tres pics més va començar a sortir un “algo” que sonava com si trepitgessis la cua a un moix.
Arrib a casa meva tot content i quan li mostrar mu mare, després de fer-lo sonar, em va bastar veure la seva cara i sentir el nostre ca acompanyant-me cada pic que jo el feia sonar.
Va començar un moment màgic de la meva vida, vaig ampliar el grup d’amics, estudiava i m’agradava molt i vaig entrar dins una família anomenada BANDA DE MÚSICA. Gaudia de passar temps amb mestre Tomeu i els meus companys al local de la banda, on passava més temps que a casa meva.
I al final, un dijous sant em vaig convertir en MEMBRE OFICIAL DE LA BANDA allò va significar un canvi a la meva vida, anar a tocar els dies de festa, a les processons de setmana santa, concert, sortides fora poble, trobades, etc. És a dir, no tenia una vida “normal”!! Mentre els amics jugaven o sortien, jo estudiava o assajava amb la banda.
No em penedeixo de res, som feliç de ser músic i a més músic de banda.
Tot això també va afectar a la meva família que tot el dia estaven acompanyant-me a tocar i a escoltar la banda per aquí i per allà.
Però en aquests temps tot a canviat….i molt.
Abans anàvem als assajos a estudiar, al local de la banda a fer pinya amb els amics de banda perquè segurament era una novetat, una manera de sortir de casa teva, una manera d’escapada. Ara tots sabem el que fan, com pensen i actuen els nostres fills o els al·lots d’avui en dia; Wii’s, DS, Playstations, molts canals de dibuixos animats i tot una sèrie de distraccions que al nostre temps no existien. En definitiva ara tot és més complicat, o hem fet que tot sigui més complicat.
Ho saben tots els professor que actualment fan classes de música i ho saben tots els que fem que dia a dia les bandes funcionen. A la Banda, ja no és tan fàcil fer un concert, una cercavila, algun acte per petit que sigui. Els que estiren el carro a vegades pareixen telefonistes, trucant a tots els components, quasi demanant per favor!, amb la llagrimeta als ulls; ”tal dia hi ha concert”, “hem de fer un esforç”, “ja sabem que estau en època d’exàmens”…
Implorant de que el dijous sant o qualsevol acte que la banda hagi de tocar no posin un concert del Manel, Antònia font o el cantat de moda ja que si ho fan la meitat de la banda se’n va a veure’l. És una lluita costant ,el dia a dia de les Bandes.
Podria parlar molt de temps, només he volgut fer unes pinzellades del que és la vida a una banda, les dificultats que tenim front a un instrument nou. Ser músic és un sacrifici i a més, no se cobra. Parlar d’adquisicions i reparacions d’instruments, un altre dia…
En quan a les bandes dir que:
-
Tenen una gran importància com activitat cultural. Aquestes articulen la cultura del poble, participen de les festes (a més de fer participar a la gent a les mateixes) tan siguin de caire religiós, lúdiques. Mantenien les tradicions del poble.
-
Tenen una gran importància pedagògica. Moltes són l’artífex de que hi hagi escola de música al poble o barriades de ciutat. A més de tenir el privilegi d’aportar una ensenyança suplementària de la assignatura de música als instituts i escoles tradicionals.
-
Fomenten la companyonia, el coneixement i l’amor cap a les nostres arrels.
-
Fan que la gent sigui millor i en aquests temps de crisi identitat i mancança de valors és una feina d’agrair
La nostra intenció, des de la Federació, és reconèixer a tots i totes la tasca, constància i aportacions al món de les Bandes de Música. Reconeixent a tots el músics i agraint-los de veres l’entusiasme i el sacrifici permanent que això representa. I sobretot estimular-los cap a una superació costant i fomentar-los com a exponent de la Cultura Musical de les nostres Illes.
Per això la Federació ha fet feina pensant amb les bandes, aportant a elles i als seus integrants petites coses que no poden aconseguir o trobar per si mateixes:
-
Com poden ser: cursets complementaris a la oferta educativa musical de les Illes. Aquest any hem tornat a fer un altre curset de direcció. Hem volíem fer un de composició per banda que trobàvem seria molt interessant, però…”LA CRISIS”.
-
Hem donat un altra passa cap a augmentar el patrimoni cultural i musical de les bandes fent l’encàrrec de noves composicions per a banda a compositors mallorquins. Tenim ganes de perpetuar aquesta tasca per donar suport als existent i intentar que gràcies a aquesta iniciativa encoratjar a aquells que o volen ser, però…”LA CRISIS”.
-
Volíem fer una recuperació d’obres musicals destinades a les bandes de música, escrites per compositors mallorquins. Ja que als nostres arxius musicals es conserva un bon grapat d’obres de compositors mallorquins, escrites entre els segles XIX i XX. Digitalitzant aquestes obres arranjar-les i que tornin a formar part dels repertoris habituals de les nostres bandes, però…”LA CRISIS”.
Volem fer una mica de reivindicació dient que la cultura no es pot plantejar com una inversió a curt termini.
La Federació ha petit dues retallades importants. Un 15% primer i ara un 20%. No sabem que passarà a partir d’ara. Aquest any encara no hem firmat el conveni amb el Consell. Jo com a president puc seguir lluitant per les bandes. Però el que no puc fer sense subvenció és intentar que tots els punts anteriors es duguin a terme. Les bandes ja ho passen malament per arribar a final d’any, no estan per fer miracles. Per tant estam a mercè d’unes persones polítiques que no sabem molt bé el que entenen per cultura. Ni conservar-la ni millorar-la.
Finalitzaré amb una frase que resumeix un poc tot això (que podeu pensar….”ojalà” l’hagués dit al principi i no hauríem patit aquest “toston”):
»Si de cop i volta, tots els músics que formen part de les nostres bandes, i quasi tots ells fent una labor altruista, els hi llevam el suport mínim indispensable per a la seva supervivència, la falta de suport farà desaparèixer els incentius per a seguir treballant. És més fàcil pensar en clau individual que a lluitar per a un col·lectiu. Amb quina il·lusió pot un músic desitjar tocar a les festes del seu poble (sacrificant-se el no poder gaudir-les) quan els seus governants els han deixat tirats a la cuneta? Crec que seria un bon exercici d’imaginació».
Vos convid a la reflexió sobre tot això, vos convid a que músics, polítics, familiars, reflexionem, i pensem si amb menys cultura no serem una mica més pobres?, no farem un favor ben magre a la nostra cultura i al futur de les generacions que ens han de seguir?
Moltes gràcies.
Esper que hageu tengut la paciència de llegir el discurs i si així ha estat agrair-vos la vostra paciència.
Però… i ara què?
Aquí vos deix un parell de fotos més de la Gala:
 |
| Aquí me va tocar a jo fer feina, presentant la Gala. |
 |
| Batllessa de Petra, Caterina Mas i el nostre president que guaita. |
 |
| Vicepresident de Cultura i Esports, Joan Rotger amb el nostre President. |
